Museu Pusol

El seré

10-02-2022

Entre els oficis tradicionals desapareguts al llarg del segle XX està el de seré. El seu origen sembla remuntar-se al segle XVIII, quan les portes eren portes grans i les claus per a obrir-les, enormes; el seu pes era tal que no podien portar-se damunt. Així va sorgir aquesta figura, una espècie de zelador o porter nocturn -pagat de manera privada per les persones que vivien en cada zona- que custodiava les claus i obria el portal a veïns i veïnes. Però aquesta no era l'única tasca que havia de desenvolupar. Al llarg de la seua història, el seré ha anat carregant amb una altra mena de responsabilitats.

Quan, en 1765, el Rei va alliberar els veïnats de l'obligació de cuidar i ser responsables dels fanals, es va crear el Cos Oficial de Serens, al principi operaris que havien d'exercir de “mosso d'enllumenat”. Des de llavors, el seré s'ocupava d'encendre els fanals d'oli cada nit, d'apagar-los a l'alba i de vetlar pel seu manteniment i seguretat, evitant que els disbauxats nocturns cometeren actes vandàlics amb ells (bastant recurrents pel que sembla, atés que la llum artificial va obrir les portes a la vida nocturna). Fins llavors, eren els veïns i les veïnes vols encenien l'enllumenat, els qui cuidaven i netejaven els fanals, costejats per les persones propietàries de les finques. És curiós que, en els seus inicis, aquest servei de faroner només abastava la temporada d'hivern, des d'octubre a març, tots dos inclusivament.

Però l'autèntic origen del seré sembla estar a València. En 1777, el sector cohetero estava patint una profunda crisi, ja que l'ofici va ser suprimit d'Espanya -i qualificat d'incivil- per Reial decret. L'alcalde de llavors, Joaquín *Fos, per a ajudar econòmicament a aquest sector, va posar als *coheteros sense ocupació a vigilar els carrers de nit, sent aquest el primer Cos de Serens.

L'any 1834, l'ofici del seré va ser inclòs en un Reial decret, passant a estar regulades les seues funcions, drets i deures a partir de 1840, moment en el qual les labors del seré i del faroner queden unificades i la seua figura s'estén per tota Espanya.

A la ciutat d'Elx, davant l'augment de la inseguretat i dels altercats nocturns, les autoritats locals creen en 1857 la Guàrdia Municipal de Serens o Policia d'Enllumenat. En un primer moment, es va delegar al propi veïnat el pagament d'aquest Cos, però els problemes derivats d'això van obligar l'Ajuntament a assumir en els seus pressupostos el servei dels serens.

Entre les labors del seré o vigilant, ja regulades, estaven: fer la ronda nocturna pels seus carrers assignats, sense deixar-les en cap moment sense asseure's ni parlar amb ningú, per a vetlar per la seguretat i l'ordre; amonestar i detindre als lladres o assaltants i evitar baralles; evitar la circulació de captaires, borratxos i prostitutes; prestar i demanar auxili; avisar al veïnat i als bombers en cas d'incendi; impedir sorolls a *deshoras que pertorbaren el barri; acompanyar a veïns i veïnes al seu domicili i il·luminar-los el camí; eliminar pasquins o cartells amb informació contrària al Govern… Però una de les coses que més criden l'atenció entre els seus quefers és el fet de dir l'hora i el temps atmosfèric.

D'aquesta última tasca prové el seu nom. El seré anava vociferant o cantant pels carrers l'hora i l'estat del temps, cridant la paraula “seré” en cas de cel buidat. “Les onze i seré. Les dotze i seré. L'una i pluja…”. El veí o veïna només havia de cridar “*serenoooooo” i/o donar palmades i ell responia “*vaaaaaa” o directament li indicava si plovia.

Quant a l'abillament, el seré vestia, bàsicament, un capot o gavany de drap i una gorra de plat. L'habitual era que portaren un fanal o llanterna, una pica -una espècie de llança acabada en punta que els permetia penjar i elevar el fanal- i un xiulet de bronze per a donar la veu d'alarma a les autoritats pertinents o comunicar-se entre els propis serens. Més cap als nostres dies, ja no portaven la pica sinó un bastó, sense punxe, i tampoc el fanal.

Aquest popular “t'han pres pel xiulet del seré” ve d'aquest ofici. Va haver-hi un moment en què el seré utilitzava tant el xiulet, per a qualsevol cosa, que la policia va decidir no fer-li cas. D'ací aqueixa expressió que significa que no et prenen de debò.

Però no tots els ciutadans podien ser serens. Per a entrar al Cos havien de complir uns requisits: ser robust, mesurar mínim metre i mig, tindre veu forta i clara, saber llegir i escriure i tindre entre 20 i 40 anys. Tampoc era, pel que sembla, un ofici molt ben pagat. Les dificultats econòmiques del seré eren tals que, fins i tot, el sou no li arribava per a menjar i estaven obligats a fer ús de la caritat. Molt populars eren les targetes de felicitació nadalenca amb la imatge del vigilant o seré, lluint les seues robes característiques, agafant el manoll de claus o carregant la pica i el fanal. El seré repartia per les cases particulars aquestes targetes, per a intentar obtindre alguna cosa de *aguinaldo i aconseguir uns diners extres.

La figura del seré va existir fins a 1977, només com a guarda claus, acompanyant al portal i vigilant nocturn. Amb claus més xicotetes, porters automàtics, carrers vigilats per la policia i la ràdio o el televisor per a dir les variacions atmosfèriques, els seus quefers ja no van ser necessaris. En anys més recents, ja en el segle XXI, uns certs municipis espanyols han recuperat aquesta tradició -com Múrcia, Gijón, Premià de Dalt, Santa Coloma o el barri madrileny de Chamberí- per a vigilar els carrers i comerços enfront de robatoris, principalment.

Autora: Marian Tristán, coordinadora del Museu Escolar.

Fonts